Llevant comença just a tremolar

Fa escassos dies vaig tenir la fortuna de ser un dels privilegiats a assistir a la Casa Duran i Sanpere de Cervera al recital de poesia en motiu de l’any Espriu. El moment culminant de la vetllada fou l’instant on en Xavi Hidalgo, excel·lent rapsode, acompanyat musicalment per en Xesco Grau, recitava els versos que escriví el poeta tot ataüllant el seu país fa més de trenta anys. La seva una ullada, nostàlgica pel passat i expectant vers el futur, constatava la força de la terra i la fragilitat del nostre transitar. Avui, aquells versos, rellegits, cobren un nou significat. En uns dies en els quals, per les males arts d’alguns i la desídia d’altres, des de llevant es commou el fons del mar i fa tremolar al país i la seva gent, convé tornar a mirar aquesta terra nostra…

Quan la llum pujada des del fons del mar
a llevant comença just a tremolar,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra…

Des de les costes del Baix Maestrat i del Montsià aquesta terra havia començat a tremolar. Mentrestant, molt lluny d’allí, en Mariano Rajoy era de viatge oficial al Japó on, per guanyar-se el favor dels dirigents nipons, s’aproximava a Fukushima per afirmar que els temors pel desastre nuclear eren infundats. De ben poc li servia al President espanyol emular el seu mentor, paisà i fundador del partit (aquell Ministre franquista que es banyava a les platges de Palomares per treure ferro a l’amenaça de radiació per la caiguda d’un projectil atòmic al mar), ja que, al poc de fer les seves manifestacions, es confirmaven des de la calamitosa central noves fuites descontrolades d’aigües radioactives. Mentre tornava a falsejar la realitat el mateix personatge que en la seva etapa de Ministre referia les fuites de petroli del Prestige com “uns filets de plastilina”, un perill molt més proper i tangible es materialitzava des del bell mig dels Països Catalans. Quan el màxim dirigent del PP pretenia rebaixar els temors per la contaminació radioactiva del Japó, les sacsejades començaven a la costa de llevant, despertant l’alarma entre la població i projectant una seriosa amenaça sobre els béns i la integritat de la gent i, de pas, sobre la seguretat de les centrals nuclears catalanes…

El projecte Castor, enèsima mostra de la bogeria especulativa del capital centrada ara en el mercadeig dels combustibles fòssils, disparava totes les alertes. La successió de fets confirmava les temences anunciades fa temps per uns pocs, la Plataforma de Defensa de les Terres del Sénia, titllats com sempre d’alarmistes, demagogs i militants de la cultura del no: una antiga bossa de petroli, esgotada fa dècades per la petroliera Shell, es començava matusserament i precipitada a reomplir de gas a alta pressió, amb l’excusa d’esdevenir una reserva estratègica d’energia per a l’Estat, i donava origen a un encadenament de sismes incontrolats.

Les informacions posteriors han posat de manifest que el projecte Castor és del tot prescindible (donat que les reserves imposades des d’Europa al Regne d’Espanya ja estan més que cobertes amb d’altres dipòsits a l’Aragó i a Euskadi), que fou autoritzat al litoral valencià sense les corresponents garanties de seguretat mediambiental (cosa que havia provocat que el Govern tripartit rebutgés la seva instal·lació a Catalunya), que respon a les pulsions especulatives sobre capital públic de les grans corporacions “de sempre” (la seva promotora, l’empresa Escal UGS, reuneix els interessos de l’ACS de Florentino Pérez i de l’Enagas dels polítics de porta giratòria Antonio Llardén i Marcelino Oreja), que els seus costos pressupostats s’han acabat incrementant en un 160% (de 500 a 1300 milions d’euros) i que la seva gestió no és gens fiable, ja que, després de les aturades imposades, les sospites fundades de desobediència han obligat a fer aterrar sobre la plataforma a la Guàrdia Civil per vetllar per l’acompliment de l’ordre… Tot això, ha donat com a resultat vora un centenar de terratrèmols, alguns d’intensitat considerable (fins a 4,2 de l’escala Richter), que preocupen -i amb raó- a la població de banda i banda del Sénia, i de més enllà, considerant que els experts diuen que una central nuclear no resistiria un sisme d’escala 5 i que Vandellós es troba a escassos 75 quilòmetres de l’epicentre…  Davant d’aquestes circumstàncies, com a única resposta, el ministre del ram, José Manuel Soria (molt sensible als conflictes i la seguretat mediambiental, com hem patit i patirem amb el fracking), s’ha limitat a donar tranquil·litat amb paraules buides, a ignorar els ajuntaments catalans i convocar només els del seu color i a culpar, per si de cas, el Govern socialista que havia donat el vist-i-plau al projecte.

I davant d’aquest desgavell, l’ombra de la por s’estén també sobre una altre projecte de construcció de vuit dipòsits subterranis de gas que encara ens és molt més proper: el previst entre Balsareny i Navàs, al Bages, a setanta quilòmetres de Cervera. Aquest projecte, denominat Pinasses, té un seguit d’elements comuns amb Castor: capital d’una altra multinacional de l’oligopoli energètic (Gas Natural Fenosa), aprofitament de les cavitats subterrànies buidades per l’explotació minera prèvia (en aquest cas les salines d’Iberpotash, que ja han deixat un pòsit contaminant que és segur que no desapareixerà en aquest segle), constituir una nova fugida endavant en el suposat procés d’abandonament de la dependència dels combustibles fòssils i la preocupació per uns interessos –pretesament estratègics- aliens (si no contraposats) als objectius de desenvolupament local. A aquests elements, cal afegir els de l’enorme consum d’aigua que suposarà l’execució del projecte (cabal que és impensable que sigui nodrit pel Llobregat), l’enèsima protesta des dels consistoris afectats per la manca de transparència i l’immens impacte ambiental del gasoducte consegüent que haurà d’unir els dipòsits amb la ciutat de Terrassa, així com de les línies elèctriques d’alta tensió pertinents…

Mentre bleixa l’aire malalt de la nit
i boques de fosca fressen als camins,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra…

Tornem doncs, com el poeta, a mirar la nostra terra. Mantinguem-nos a l’aguait. Està clar que no val a badar i que el panorama fa tremolar…

Cervera, 7 d’octubre de 2013

Giliet de Florejacs