El passat 16 de setembre el Ministeri d’Indústria va emetre l’ordre d’aturar les feines d’injecció de gas a la plataforma del projecte Castor, degut a l’activitat sísmica. Des de llavors els sismes s’han continuat produint, en el que els tècnics anomenen una crisi sísmica. Tal crisi va començar el 8 de setembre, i fins avui s’han esdevingut 420 sismes, la majoria de molt baixa magnitud (menys de 2 graus), però indicatius de moviments de les falles.
L’alarma es va generar arran dels sismes de magnituds al voltant de 4, valors no gens despreciables. A la Figura 1, es pot observar la quantitat de sismes que hi ha hagut entre el 8 de setembre i el 2 d’octubre, on s’han indicat els sismes més forts amb el valor de la magnitud.
És remarcable els sismes per sobre de magnitud 3, i sobretot entre el 29/09 i el 2/10, on l’activitat és molt alta. Aquestes magnituds són susceptibles de causar danys en els edificis si es produeixen en pobles o ciutats, per exemple el terratrèmol de Llorca (amb una magnitud molt superior, de 5.1).
Figura 1: Terratrèmols esdevinguts a la zona de la plataforma del Projecte Castor (costa de Vinaròs). Font :IGN
Aquesta activitat sísmica és anòmala a la zona, ja que a Catalunya la major part dels sismes importants es concentren al Pirineu, i justament la localització de tots ells coincideix amb la plataforma del projecte Castor.
Aquest projecte es va iniciar el 2006 en el Govern Zapatero per part de l’empresa Escal UGS, i consta d’una planta de tractament de gas a la costa i una plataforma per a la injecció i extracció del mateix, les dues instal·lacions connectades amb una tuberia de 22 km, pel fons marí. La plataforma es va instal·lar sobre un antic jaciment petrolífer exhaurit, mentre que la planta de tractament es volia construir en terrenys del municipi d’Alcanar, però l’exigència per part de la Generalitat d’informes tècnics va fer desistir a l’empresa, que el 2007 va sol·licitar el permís per construir la planta en territori valencià. Finalment a l’informe d’impacte ambiental no es va esmentar el risc sísmic.
El cost inicial de la construcció, el 2007, era de 925 milions d’euros, però el 2012 es va revisar el projecte i el pressupost va arribar a 1289 milions, amb un finançament de 800 milions per part del banc europeu. Aquest fet no ens ha d’estranyar, sabent que el 66% de l’empresa Escal-UGS SL és propietat de ACS (empresa de Florentino Pérez).
Tota aquesta infraestructura té origen en una directiva Europea la qual obliga els estats a tenir reserves per a 20 dies de subministrament a la població, i el projecte Castor sol ja té capacitat per a 50 dies. Tenint en compte que a l’estat ja existeixen dos dipòsits més (un a Bizkaia i un a l’Aragó), és prou assenyat qüestionar-se la necessitat de tal projecte, tal i com porta fent la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia des del març de 2010.
No s’acaba aquí la bogeria del gas, ja que Gas Natural també està en procés de crear un dipòsit de gas a Balsareny, en una mina salina.
Per què la necessitat de tantes reserves de gas?
L’Estat español no disposa de reserves de gas natural, i els seus principals subministradors durant els darrers 5 anys han estat: Algèria, Nigèria, Qatar i Egipte, el més important dels quals Algèria.
Englobant aquest fet amb la crisi energètica mundial, el zènit de producció de gas es preveu pel 2015, i es podria arribar a pensar que aquests dipòsits formen part d’un pla estratègic de previsió a nivell estatal per a poder tenir reserves cap a una transició a les renovables, reduint el consum de combustibles fòssils, apostant per un sistema de producció industrial molt més local explotant els recursos locals, aprofitant idees globals, amb materials reciclables, apostant per una reducció dels béns de consum supèrfuls, recuperant el teixit agrària a nivell local, recuperant oficis que revitalitzin les economies de petita escala, renunciant al creixement constant que requereix de consum exponencial.
Però potser només són campanyes especulatives per a crear infraestructures amb capital públic, per privatitzar els beneficis, i fer assumir els riscos a la població, la qual no pot opinar ni a favor ni en contra d’aquestes macro indústries.
A mesura que passen els dies, la teoria que el fracking era una pura campanya especulativa pren força, en aquest cas però, el dipòsit de gas és real, i es posa de manifest la forma barruera de treballar d’aquestes empreses, amb el suport del Ministeri. Només queda una sortida, recuperar el control local dels recursos.
Jordi Roviró i Pou
Plataforma Aturem el Fracking
Plataforma Aturem el Fracking 