Amor fracturat

Un conte de Giliet de Florejacs.

Finalment, tothom va sortir de l’habitació. Es quedaren sols. Ella romania estesa a la llitera, amb els braços estirats als costats del seu cos escanyolit. El rostre encarat al trespol. Els ulls, clucs. L’expressió, serena. Les celles ja no s’arrufaven. El dolor havia cessat.

En silenci, en Jaume va prendre-li una mà entre les seves i, neguitosament, va començar a acaronar-la amb el polze de la destra. Van restar muts durant una eternitat. Algú va accionar la cisterna de l’habitació del costat. El so de l’aigua circulant per les canonades va aglomerar en la ment de l’home tots els records…

“Em sabràs perdonar, Roser? Em podràs perdonar, Roser? Hi he estat pensant molt. Tots aquests vespres sol a casa han esvaït orgulls i vanitats i me n’he enfrontat a la meva gran culpa. T’hauria d’haver escoltat de bon començament, però la meva tossuderia, el meu mal cap, ho han esgarrat tot…

“En va he tractat de culpabilitzar al veí. Bé saps com em vaig deixar devorar per la ràbia i l’envejà quan en Ramon Nonat va cedir les seves terres del tossal perquè hi instal·lessin aquells molins. I més encara quan es va comprar el Mercedes amb uns quartos ploguts sense fúmer brot. Amb força serrava les dents cada cop que el veia passar per davant de casa! La rivalitat entre les nostres famílies i els remots conflictes per les fites no em va deixar dormir en una bona colla de dies… Per això, quan em van venir a veure els senyors de l’Empresa vaig veure que era la meva: si els Nonat podien baixar de lacossetxadora i fer-se d’or només amb el lloguer d’una terra prima i assedegada, els Puig no podíem ser menys! Aquell era un regal del Cel! Durant deu anys ens pagarien pels trossos deu vegades el que s’hi produïa i, encabat, ens els retornarien com si res hagués passat…

amorfracturat

“Recorda aquell vespre quan el senyor Rafael i l’alcalde van venir a casa per explicar-nos-ho tot. Llogarien la terra, millorarien la xarxa de camins per accedir-hi i farien uns pous tant profunds que res havíem de témer. Ens va fer veure que aquells que protestaven no eren més que una colla de pobletans enganyats pels ecologistes radicals i per un grup d’alarmistes d’extrema esquerra; que les calamitats que anaven profetitzant eren del tot falses… El senyor alcalde ens va animar a arrendar-los les finques, fent-nos entendre que, si no ho fèiem, ens podia passar com al padrí de Ca l’Isidro, que trenta anys enrere va negar als de les elèctriques que plantessin les torres d’alta tensió i, per cabut, les va acabar perdent, expropiades per l’Estat a canvi d’una indemnització ridícula. Eren molts diners, Roser! Tu ho saps! I teníem un fillet a qui volíem donar estudis! Havia de ser enginyer, advocat o metge, i no pas dependre de l’alça dels preus del cereal ni de les subvencions europees…

“Fet i fet, els de l’Empresa van complir amb el pactat: van arribar les màquines, van aplanar tota la finca, emportant-se uns bancals que feia temps que s’enrunaven, colgant les velles basses on feia anys que no hi abeurava el bestiar i arrencant unes fileres d’ametllers i d’oliveres que havíem deixat d’esporgar. Van transformar uns camins polsosos i solcats d’uns xaragalls que ja ningú arranjava per grans carreteres asfaltades. Aquells enormes camions i les descomunals grues ben aviat van alçar mitja dotzena de torres metàl·liques, al peu de les quals les excavadores van obrir unes enormes basses on hi hagués cabut la casa pairal, amb corrals i tot…

“I fou aleshores quan tot es va començar a tòrcer. Podíem suportar el trànsit de camions, amb el soroll i les vibracions nit i dia, però les explosions eren insofribles. Cada sis mesos arribaven aquells dinamiters per injectar els explosius a les entranyes de la terra i fer tremolar tota la contrada. Recordes els planys del veí? Recordes com va venir a queixar-se que tot allò esporuguia les verres i que ja no criaven com abans? Què hi podia fer jo…?

“Però el pitjor no havia arribat encara. Un matí, una flaire desconeguda ens va despertar. L’aire era ple d’una fortor que no havíem sentit mai, que recordava els efluvis que deixava anar la cisterna del gasoil, però cent vegades més forts. Aquelles torres gegants deixaven anar dolls d’un líquid llefiscós que emplenava les basses. Partícules del compost suraven empeses pel vent i fugien enllà… Un s’acostuma a tot, et vaig dir, oi? Infeliç de mi!

“I, mentrestant, els camions anaven i tornaven sense aturador. Portant l’aigua que a nosaltres se’ns havia negat pel conreu i les barreges químiques pudents que injectarien sota terra. Després, marxaven enduent-se aquell líquid que xuclaven després de filtrar les aigües infectes d’unes grans basses que cada cop tenien més degoters. Fins que un vespre desgraciat un d’aquells monstres va envestir el nostre fill i ens va deixar ben sols…”

Al Jaume se li va trencar la veu. Va prémer amb força la mà de la Roser, que seguia immòbil i amb els ulls tancats. Va agafar un mocador de paper de la tauleta, es va mocar sorollosament i, entre ruflets, va continuar…

“…de res van servir les meves lamentacions, ni les meves amenaces, com de res havien servit les protestes dels veïns. El bestiar es marcia i ningú volia comprar els productes d’uns camps maleïts, on l’aire estava enverinat i on l’aigua era inflamable. Aliens a tot, nit i dia, els camions seguien circulant, els pous seguien bombant el líquid pudent i la terra seguia removent-se amb una cadència sense aturador.

“Però Déu sap que vaig fer el cor fort fins que tu vas emmalaltir. Quan ens van anunciar la diagnosis, em vaig esfondrar. Havia perdut les terres i el fill, però no suportava la idea de perdre’t a tu… Ara, tots els bruts diners se’ns n’han anat amb metges i tractaments i jo, trist i miserable, ja no sóc res…”

De sobte, dos cops sords van precedir l’entrada dels portalliteres. En Jaume va deixar la mà de la Roser, que va quedar penjant, inerta i freda, i es va tapar la cara amb les mans. Un infermer va estirar el llençol per cobrir el rostre de la dona i va acompanyar l’home fins al taulell del passadís, on hauria de signar la paperassa.

En Jaume, instintivament, es va gratar l’aixella, on un bony revelava la presència d’un gangli. Com que feia mesos que no s’abraçaven, la Roser no n’havia sabut res.

Font

Anuncis

2 responses to “Amor fracturat

  1. M’hi ha faltat un dibuix de’n Junceda i ja teniem una de les pàgines viscudes del senyor Folch i Torres. Ara seriosament i amb tot el carinyo, Giliet: Mai agrairem prou la dedicació, la feina, el temps i
    l’esforç dels qui passeu al davant i doneu la cara i us sobra temps encara per posar-hi l’enginy com en aquest article.

  2. Gràcies, Joan! De fet, t’he de dir que les meves primeres lectures foren les aventures d’en Massagran, revelades pel meu avi, a qui no estaré mai prou agraït… La ploma és més poderosa que l’espasa!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s