Algunes notes esparses sobre el fracking. Jaume Franquesa

fracking_massive
Jaume Franquesa

Treballa com a professor i investigador al Departament d’Antropologia de la University at Buffalo, que forma part de la SUNY, el sistema universitari públic de l’estat de Nova York.

La Fundació el Solà m’ha demanat que els enviés un article informatiu sobre el fracking. Per bé que sóc antropòleg social i la meva recerca versa sobre temes d’energia, el meu coneixement d’aquesta qüestió no es deriva tant de la meva condició d’acadèmic com del fet de viure a l’estat de Nova York (concretament, a Buffalo), on la controvèrsia sobre aquest procediment d’extracció de combustibles fòssils és molt viva i ocupa amb freqüència les portades dels mitjans de comunicació i les converses de la població.

Què és el fracking?

El terme fracking fa referència a l’expressió “hydraulic fracturing”, que sol traduir-se com a ‘fracturació hidràulica’. Es tracta d’un procediment extractiu orientat a propagar fractures a la roca del subsòl amb l’objectiu de crear conductes a través dels quals el petroli o el gas que es troba ‘atrapat’ en el substrat rocallós pugui sortir a l’exterior i ser així extret, tractat i, en darrera instància, posat al mercat. Malgrat que el fracking s’aplica a formacions geològiques de diversa mena, és la roca d’esquist (és a dir, la pedra de calar, tan habitual a les nostres contrades) aquella sobre la que el seu ús es troba més estès. És per això que hom pot escoltar sovint l’expressió ‘gas d’esquist’ (shale gas). Hom haurà sentit a parlar també darrerament de l’expressió “gas – o petroli – no convencional”. A pesar que aquesta expressió és aplicada a fenòmens diversos, sovint fa referència al gas (o petroli) extret a través del procediment del fracking.

En realitat, allò que avui anomenem fracking és la combinació de diverses tècniques i innovacions tecnològiques, i és aquesta combinació la que està fent possible (però, com exposaré més endavant, no explica per si sola) el boom del fracking. La realització de fractures a la roca del subsòl ja es practicava a la zona de Pennsylvania – el primer gran Eldorado petrolier del món i allà on famílies com els Rockefeller van bastir la seva fortuna – a la segona meitat del segle XIX. No serà però fins a mitjans del segle XX que s’inventa i comença a aplicar la fracturació hidràulica pròpiament dita. Per dir-ho de manera simple, aquesta tècnica consisteix a injectar aigua (i d’aquí això d’hidràulica) a les fractures per a així crear pressió sobre la roca i evitar el tancament de l’esquerda,  estimulant d’aquesta manera la sortida del gas (o del petroli). Tanmateix la fracturació hidràulica va transitar sense massa pena ni glòria pel món del petroli i el gas fins a finals del segle XX, quan s’introdueixen dues novetats tècniques fonamentals per a explicar el seu auge actual. La primera consisteix a afegir productes químics a l’aigua per a incrementar el flux de líquid i fer així l’extracció econòmicament viable. La segona és la perforació horitzontal (o direccional): en comptes de la tradicional perforació en vertical, un cop assolida la profunditat a la que s’arriba a la bossa de gas, la perforació procedeix lateralment. D’aquesta manera s’aconsegueix connectar horitzontalment una sèrie de pous.

Per què el fracking? Per què ara?

És convenient no caure en la temptació de veure l’actual auge del fracking simplement com a resultat d’una sèrie d’innovacions tecnològiques. Aquestes innovacions poden ser enteses com a condicions necessàries d’aquest auge, però no com allò que explica la seva lògica. L’objectiu de les empreses d’extracció petroliera o gasista no és extreure el recurs, sinó aconseguir benefici a partir d’aquesta extracció, extreure benefici. En comparació amb les tècniques tradicionals, el fracking és car, i s’aplica allà on les tècniques tradicionals no arriben. L’extracció de combustibles fòssils a través del fracking és doncs només rendible degut a l’augment persistent dels preus dels combustibles fòssils en els darrers anys. De fet, aquest és el cas per tot allò que etiquetem com a combustibles fòssils no convencionals, com ara les arenes bituminoses d’Alberta, al Canadà, que han viscut un boom en el darrer decenni, però l’explotació de les quals en termes de mercat només fa sentit amb els elevats preus del barril de cru als quals ens hem acostumat últimament. Quelcom similar succeeix amb el fracking, que en els darrers anys s’ha estès amb especial força als Estats Units, donant lloc en aquest país a una vertadera “febre d’or” que recorda aquelles per les quals es caracteritzà l’expansió de la frontera americana. Les reserves fòssils no convencionals i el fracking, així com la consegüent explotació de noves fronteres, són al darrera de bona part dels esdeveniments que han sacsejat el món energètic en els últims temps, incloent, per exemple, el famós jaciment de Vaca Muerta, crucial per a entendre l’expropiació d’YPF a l’Argentina.

Cal doncs que entenguem el fracking com a part del moviment de la indústria petroliera cap a reserves cada cop més inaccessibles i combustibles fòssils de més baixa qualitat, l’aprofitament dels quals implica una despesa creixent d’energia. Aquest és un punt important a tenir en compte: des d’una perspectiva de racionalitat energètica, els combustibles fòssils no convencionals són menys eficients que no pas els tradicionals, ja que impliquen una creixent despesa d’energia per a explotar un potencial energètic minvant. El fet que aquesta creixent ineficiència no es tradueixi en una caiguda de la rendibilitat és revelador de la desconnexió que existeix entre la racionalitat econòmica imperant i el medi ambient. Així, si bé el boom del fracking és sovint presentat com un nou horitzó d’abundància energètica, és important que tinguem en compte que en realitat manifesta el progressiu exhauriment de les reserves fòssils. El fracking no és expressió d’abundància sinó d’escassedat.

Quins són els riscos del fracking?

Cal, d’antuvi, fer dues advertències. La primera és que és difícil resumir en un article d’extensió limitada els riscos i perills ambientals i per la salut que s’associen al fracking, cosa que em forçarà a ser esquemàtic i no del tot exhaustiu, amb tots els inconvenients que això comporta. La segona, és que, com explicaré amb més detall més avall, els riscos associats al fracking estan envoltats d’una certa nebulosa de  dubte i opacitat, conseqüència, entre d’altri, de la manca d’estudis independents sobre la qüestió.

Probablement el principal risc és la contaminació de les aigües i els aqüífers provocada per la filtració dels agents químics que es barregen amb l’aigua que s’injecta a la roca. Un segon problema mediambiental és l’elevadíssim consum d’aigua que el fracking requereix, especialment en una terra tan mancada d’aigua com és la nostra; degut a l’ús al que se la sotmet, aquesta aigua és inutilitzable un cop ha estat emprada pel fracking. En tercer lloc, hi ha l‘efecte que el fracking pot tenir sobre la qualitat dels ecosistemes i dels paratges naturals, ja que comporta una important transformació dels espais on es realitza. En quart lloc, el consum de combustible involucrat en el procés d’extracció i tractament provoca un important augment de les emissions de diòxid de carboni i altres gasos nocius, comportant un augment de la contaminació atmosfèrica a nivell local i un empobriment de la qualitat de l’aire; alguns estudis suggereixen, versemblantment, que els efectes d’aquesta contaminació poden ser especialment perillosos pels treballadors. Fins i tot, ja en darrer lloc, alguns científics nord-americans han observat una correlació entre el fracking i l’augment de l’activitat sísmica de baixa intensitat.

Hi ha controvèrsia al voltant del fracking? El cas de l’estat de Nova York

Atesa l’extensió del fracking als Estats Units en aquests darrers anys no és d’estranyar que aquest sigui un dels països on la controvèrsia al voltant del fracking s’hagi fet sentir amb més força. L’abast d’aquesta controvèrsia es posa de manifest en l’èxit rotund de documentals de denúncia com Gasland (2010), o en el fet que Hollywood s’hagi fet ressò de la qüestió amb una pel·lícula com Promised Land, darrera la qual hi ha Matt Damon, un actor ben conegut pel seu suport a causes progressistes. A Buffalo, la ciutat on visc, situada a l’extrem occidental de l’estat de Nova York, just a la frontera amb Canadà i tocant a les cascades del Niàgara, és ben freqüent que la gent col·loqui al pati d’entrada de les seves cases senyals en contra del fracking, i expressions de caire activista com “No fracking way” (jugant amb la proximitat fonètica entre ‘fracking’ i ‘fucking’ i que podríem grosserament traduir com “de cap manera”) han esdevingut quotidianes. Això no vol dir, tanmateix, que el conjunt de la població s’oposi al fracking, com bé s’encarreguen de repetir les constants enquestes d’opinió que propaguen els mitjans de comunicació i que constaten que la població es troba bàsicament dividida en dues meitats al voltant d’aquesta qüestió. I per què tantes enquestes? Doncs perquè a dia d’avui el futur del fracking als Estats Units s’està jugant principalment a l’estat de Nova York.

Corrent el risc de simplificar una mica massa, podem afirmar que el fracking als Estats Units s’ha concentrat a dues zones: d’una banda, Texas i Oklahoma, i, de l’altra, Pennsylvania, assentada damunt la formació geològica anomenada Marcellus (fixem-nos que no és casualitat que aquestes siguin zones amb una fort passat d’extracció petroliera i carbonífera, circumstància que és probable que es repliqui en d’altres latituds i que és sens dubte necessari tenir en compte). Doncs bé, la placa Marcellus també abraça bona part de l’estat de Nova York, i com és comprensible a la indústria se li fan dentetes amb la possibilitat d’extreure el gas que aquesta amaga i que pot extreure i explotar comercialment gràcies al fracking. Tanmateix, l’estat de Nova York ja fa anys que va decretar una moratòria sobre el fracking (que periòdicament es va estenent) a l’espera que la recerca científica pugui determinar quins són els riscos associats a aquesta pràctica. En principi, un cop coneguts aquests resultats l’estat de Nova York pot procedir de dues maneres. La primera, prohibint el fracking; la segona, establint una sèrie de regulacions que minimitzin els riscos. Òbviament, caben també possibilitats intermitges, com ara prohibir el fracking en determinades zones de l’estat on els riscos es considerin massa elevats i permetre’l, amb restriccions, a la resta del territori.

Cal introduir aquí dues consideracions. La primera fa referència a la qüestió de la regulació. El boom del fracking als Estats Units ha estat possible, o si més no alimentat, no només per les invencions tecnològiques o la necessitat de conquistar noves fronteres, sinó també per la introducció de mesures encaminades a fer la regulació més laxa. Així, durant l’administració Bush, i en un moviment on sembla que el vicepresident Cheney, amb profundes connexions amb la indústria, hi va jugar un paper clau, va relaxar les restriccions de contaminació d’aigües que afectaven a l’activitat del fracking. Així mateix, va eximir la indústria d’haver de revelar els components químics que barrejava a l’aigua. La segona consideració fa referència a la qüestió de la recerca. A dia d’avui, el coneixement dels riscos associats al fracking està, ja s’ha dit, envoltat d’opacitat. No només falta recerca, sinó que a més hi ha fortes discrepàncies entre els científics que han estudiat la qüestió. Pitjor encara, hi ha sospites ben fonamentades que aquesta discrepància, així com la confusió que en resulta, és fruit dels interessos creats al voltant del fracking. Com a mostra d’això darrer, valgui un petit botó: en els darrers mesos, dues universitats públiques dels Estats Units, la University of Texas i la State University of New York (SUNY) a Buffalo (per cert, la universitat on treballo), han decidit tancar els seus instituts de recerca sobre el fracking davant l’evidència de la seva manca de neutralitat i la creixent constatació que podien esdevenir titelles en mans dels interessos favorables al fracking.

Anteriorment he mencionat que la població de l’estat de Nova York es trobava més o menys dividida a parts iguals davant el fracking. Se sol donar per fet que aquells que en són contraris ho són pels possibles, i probables, efectes negatius del fracking sobre el medi ambient i la salut. Els partidaris, per contra, privilegiarien els seus efectes econòmics positius. Pel que fa a aquests darrers, se sol destacar que el fracking dóna llocs de feina i que genera bonança econòmica a zones empobrides (sovint es tracta de zones rurals deprimides). En aquesta mateixa línia però a nivell més general, els apòlegs del fracking remarquen que l’explotació de combustibles fòssils no convencionals pot reduir la dependència energètica dels països on es practica i allargar l’horitzó d’exhauriment dels recursos fòssils globals en un escenari on la majoria d’experts coincideix a creure que ja hem superat el peak oil o “zenit del petroli” (expressió que indica el moment en el qual s’ateny la taxa màxima d’extracció de petroli i després del qual la taxa de producció entra en un declini terminal).

De nou, l’extensió limitada d’aquest escrit no em permet aprofundir sobre aquesta sèrie d’afirmacions i conjectures, de manera que em limitaré a una sèrie d’apunts ràpids. El primer és que és molt fàcil, massa fàcil diria jo, reduir la controvèrsia a la següent cançoneta: “els partidaris són gent pràctica que només pensa en els diners, i els que s’hi oposen són idealistes i ecologistes”. La realitat és més rica, i no vull dir amb això només que les opinions són més matisades, sinó que cal entendre quines són les circumstàncies personals i, sobretot, els condicionants estructurals que empenyen la gent a adoptar una determinada posició. En altres paraules, ens cal més recerca, i no només recerca científica “dura” sobre els perills del fracking, sinó també recerca social sobre una qüestió que no és ni merament ambiental ni merament tecnològica, sinó també i sobretot social i política. Segon, cal anar en compte amb la idea que el fracking porta auge econòmic a les viles i comarques on es duu a terme: el cas americà suggereix que allò que succeeix és més aviat la ja ben coneguda pauta d’un boom brusc, amb tots els problemes que això comporta, seguit d’un abandonament no menys brusc que dóna pas a un nou període de depressió local. Això no obstant, i ja en tercer lloc, és innegable que el fracking està significant un volum de negoci immens i que està canviant el panorama del gas i el petroli a nivell mundial. Hi ha molts números que aquesta dinàmica vagi encara en augment en els propers anys (fa pocs mesos l’Agència Internacional de l’Energia va publicar un informe calculant que en un futur proper el 70% de la producció mundial de gas seria d’origen no convencional), cosa que pot tenir un profund impacte sobre els mercats i les polítiques energètiques de tot el món.

Fracking a casa nostra?

La controvèrsia al voltant del fracking no es limita als Estats Units. Per posar només dos exemples europeus, França ha establert una moratòria indefinida, i el parlament búlgar, davant els intents de Chevron d’aconseguir llicències d’explotació, ha prohibit la pràctica del fracking. De fet, sembla obvi que la controvèrsia del fracking s’anirà estenent en els propers anys en la mateixa mesura en què la indústria vagi intentant estendre la pràctica per més i més racons del planeta. Espanya i Catalunya no són alienes a aquesta tendència. Al País Basc, per exemple, és imminent l’explotació de dipòsits de gas d’esquist a la província d’Àlaba, una explotació on participaran conjuntament empreses texanes i el Govern basc. A Catalunya, també hi ha diverses peticions d’explotació, i aquesta mateixa setmana una notícia al Diari de Tarragona portava que diversos municipis del nord de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre (per no perdre el costum!), entre els quals es troba la Fatarella, estan inclosos dins una d’aquestes àrees que també abasta territoris a l’altra costat de la ratlla fronterera. D’altra banda, una simple recerca al google us mostrarà que per tota la geografia ibèrica han anat apareixent plataformes opositores; Catalunya no és una excepció. Al web de la Plataforma Aturem el Fracking (https://aturemfracking.wordpress.com/) podeu trobar informació molt interessant sobre els permisos que s’han demanat, l’àrea que cobreixen, i els diferents municipis, comarques i províncies que han passat mocions en contra del fracking.

I davant d’això, com hem de respondre? Aquesta no és una pregunta gens fàcil, però em sembla que hi ha pautes bastant clares. D’entrada, cal aconseguir informació, i quan dic informació no em refereixo tant a escoltar els partidaris i els detractors sinó a obtenir un coneixement profund dels projectes que se’ns plantegen: qui són aquestes empreses? Quines garanties ofereixen? Quin marc regulador regeix la seva acció? És adequat? Etc. En tot cas, sí m’agradaria constatar que no deixa de ser sorprenent que si a llocs com França o l’estat de Nova York s’han decretat moratòries perquè es considera que no hi ha suficient informació fiable per a avaluar els riscos del fracking i per a autoritzar permisos, aquí s’estigui decidint tirar pel dret.

Així mateix, seria convenient procurar actuar de manera coordinada, perquè ja s’ha vist en moltes ocasions (com per exemple en el cas eòlic, que conec bastant bé) que la desunió no és bona companya. Aquesta coordinació s’ha de produir també, i principalment, a nivell de país. Estaria bé que aquesta vegada els habitants de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre no es quedessin amb la sensació que “tot mos ve aquí”. Caldria que la resposta davant del fracking no deixés als peus de les empreses energètiques els habitants de zones rurals desafavorides, manllevant-los així les possibilitats de decidir. De fet, ara que es parla tant del dret a decidir, el que caldria és que es reivindiqués un dret a decidir real que afectés a més i més esferes de les nostres vides en un procés viu i obert de permanent radicalització democràtica.

Això em duu al meu darrer punt. Aquest procés de radicalització democràtica ha d’incloure, i de manera central, una estratègia nacional de transició energètica. Això suposa dues ruptures profundes amb la manera com s’han fet fins ara les coses. En comptes de la tendència habitual a prendre les decisions energètiques en obscurs passadissos i despatxos lluminosos, aquesta ha de ser una estratègia popular discutida democràticament. En segon lloc, el que cal discutir no és una estratègia energètica, sinó una estratègia de transició energètica. És a dir, més enllà del que passi en un futur proper amb el fracking, cal que ens adonem que el model energètic actual basat sobre els combustibles fòssils i la gestió centralitzada dels fluxos energètics, per més que ens hi encaparrem, no pot continuar. No ens queda doncs altra solució que planificar la transició cap a un nou model energètic radicalment diferent del que tenim en un procés que ha de ser una part clau de l’objectiu d’assolir una vertadera transició democràtica.

Publicat a www.alfatara.comAlfatara Digital és un informatiu cultural i social publicat per la Fundació el Solà del municipi de la Fatarella, Terra Alta.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s